Teatre Radiofònic

Nascut com John Kingsley Orton el 1933 a Leicester, Orton va desafiar les convencions socials i teatrals amb un estil provocador i carregat d’humor negre. Fill de classe obrera, va començar a escriure mentre estudiava a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres, on també va conèixer Kenneth Halliwell, la seva parella i col·laborador durant molts anys. Orton va destacar pel seu talent per la sàtira mordaç i la seva capacitat de despullar la hipocresia de la societat britànica. Les seves obres disseccionen amb ironia i enginy institucions com la família, la religió i la policia, fent-les protagonistes de situacions absurdes i escandalosament còmiques. Amb peces com "Enter a Free Man" (1964) i "El Botí" (Loot, 1965), va aconseguir gran èxit, però també va generar polèmica per la seva irreverència i el seu retrat despietat de la moral establerta. El Botí, en particular, va ser censurada en les primeres representacions, però va acabar convertint-se en un dels seus èxits més emblemàtics. La seva carrera, brillant i transgressora, es va veure tràgicament interrompuda el 1967, quan va ser assassinat per Kenneth Halliwell, en un crim que va commocionar el món teatral. Orton tenia només 34 anys, però el seu llegat segueix viu com un referent de la comèdia negra i el teatre més subversiu. I si una cosa defineix El Botí, l’obra que avui presentem, és precisament aquest esperit irreverent. Harold i Dennis amaguen el botí d'un robatori al taüt de la mare morta de Harold, complicant el funeral enmig d’un caos creixent. La infermera Fay, amb fosques intencions, i Mr. McLeavy, el vidu ingenu, hi sumen més despropòsits, mentre l'inspector Truscott, corrupte i peculiar, investiga el cas amb un estil propi més proper a la farsa que a la justícia. Mentides, traïcions i situacions absurdes destapen la hipocresia de la societat, en una combinació explosiva d’humor negre i crítica social. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, amb les veus de Montse Martinez Soler en Fay, Aurelio Rodriguez en el Senyor Mc Leavy, Jordi Bernad en Harold, Jordi Alegre en Dennis, Amadeu Aguado en Truscott i Toni Garrich en Meadows. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Amb un estil àgil, directe i provocador, Joe Orton ens convida a riure de les convencions socials, portant-les fins a l’extrem del ridícul. Així doncs... obrim les cortines, apaguem els llums, i endinsem-nos en aquest delirant espectacle teatral!

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us proposem Traïció, una de les obres més celebrades de Harold Pinter, una peça clau del teatre contemporani europeu i una de les reflexions més incisives que s’han escrit mai sobre l’amor, l’amistat i la mentida. Harold Pinter, premi Nobel de Literatura, és conegut per un teatre aparentment senzill, construït a partir de converses quotidianes, silencis llargs i frases interrompudes. Però sota aquesta superfície austera s’hi amaga una mirada ferotge sobre les relacions humanes, el poder, la memòria i allò que decidim callar. En el seu teatre, el que no es diu sovint pesa més que el que es diu. Traïció és una obra escrita a finals dels anys setanta, però continua sent d’una modernitat absoluta. No parla només d’un adulteri, sinó de totes les formes possibles de traïció: la traïció a la parella, la traïció a l’amic, la traïció a un mateix i, sobretot, la traïció de la memòria, que reescriu el passat segons les necessitats del present. L’obra explica la història de tres personatges —Emma, Jerry i Robert— units per una relació amorosa i amistosa que s’estén durant gairebé una dècada. Però Pinter pren una decisió radical: explicar aquesta història a l’inrevés, començant pel final i avançant cap al principi. Així, l’espectador —i en aquest cas, l’oient— coneix des del primer moment com acaba tot, però és convidat a retrocedir en el temps per descobrir com i quan va començar la ferida. Aquest recorregut cap enrere transforma completament la nostra mirada. Escena rere escena, allò que semblava fred o distant es va omplint de vida, de desig i de possibilitats. El passat, que normalment idealitzem, aquí es revela fràgil, ple de decisions equivocades i de silencis que, amb el temps, esdevindran irreparables. En aquesta adaptació radiofònica, Traïció es construeix a partir de la paraula dita, però també de la paraula suspesa. El silenci, les pauses i els gestos que a l’escenari serien visibles, aquí es converteixen en espai sonor, en respiració, en absència. El narrador no explica el que senten els personatges: es limita a situar-los en el temps i en l’espai, deixant que sigui l’oient qui completi el sentit. Perquè Traïció no ofereix respostes morals. No jutja. No condemna. Observa. I en aquesta observació precisa i implacable hi ha la seva força. Pinter ens recorda que les relacions humanes no són netes ni coherents, i que sovint vivim en diversos relats alhora, adaptant la veritat al moment que ens convé. Escoltar Traïció és entrar en un territori íntim, incòmode i profundament humà. És escoltar com el temps canvia el significat de les paraules. I és acceptar que, de vegades, el començament conté ja, de manera invisible, el final. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, amb les veus d’Anna Cadafalch en Emma, Tiago Romeu en Jerry, Toni Garrich en Robert i Aurelio Rodriguez en el cambrer. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Us convidem, doncs, a deixar-vos portar per aquesta història explicada a contratemps, i a escoltar no només el que es diu, sinó també tot allò que queda suspès entre una frase i la següent. Comença «Traïció» de Harold Pinter.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui alcem el teló de les ones per assistir a la representació de «Per amor d’Eva», un guió teatral del dramaturg català Miquel-Lluís Muntané. Miquel-Lluís Muntané i Sicart neix a Barcelona l’any 1956. Inicia la seva trajectòria professional com a docent en l'ensenyament secundari i col·laborador en diverses empreses de l'àmbit editorial. Més tard, es converteix en professor a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona i membre del Consell de la Cultura de Barcelona, així com president de la Federació Catalana d'Associacions UNESCO i de l'Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana, i col·labora amb regularitat en els mitjans de comunicació. Com a escriptor és autor d'una producció extensa que abasta la major part de gèneres literaris: poesia, novel·la, teatre, biografia, assaig, traducció i periodisme cultural. L’any 2007 és reconegut amb el Premi Climent Mur pels seus treballs en el camp de l'associacionisme cultural. «Per amor d’Eva» planteja, en clau de comèdia, la dialèctica entre tres arquetips masculins que tenen maneres molt diverses d’abordar la seva relació amb les dones. En el fons, hi subjau una de les preocupacions més recurrents de Muntané en les seves obres de ficció, com són les contradiccions humanes i les dificultats de les persones per relacionar-se entre elles. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, segons l’adaptació del mateix autor, sota la direcció de Rosa Aguado i les veus de Toni Garrich en Max, Jordi Alegre en Daniel, Jordi Bernad en Sergi i Rosa Aguado en la Dona. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us oferim una petita joia del teatre europeu que, malgrat el seu encant, no ha estat gaire representada a casa nostra. Es tracta de «Un idil·li exemplar», una comèdia brillant i carregada de mala bava, escrita per Ferenc Molnár, un autor tan extraordinari com injustament poc conegut en la nostra tradició escènica. Ferenc Molnár neix a Budapest l’any 1878 i és un dels grans noms de la literatura i el teatre hongaresos del segle XX. Comença escrivint com a periodista, però ben aviat destaca com a dramaturg. Les seves obres, plenes d’enginy, de diàlegs precisos i de situacions deliciosament absurdes, fan fortuna a tot Europa i també a Broadway, on moltes de les seves peces són adaptades o transformades en musicals. Potser la seva obra més famosa sigui «Liliom», escrita el 1909, que més endavant és font d’inspiració de «Carousel», un dels grans musicals de Rodgers i Hammerstein. Però Molnár també escriu obres més lleugeres, comèdies de saló amb molta ironia, com «La gosseta blanca», «Els nois de la Via Pál» —sí, aquell clàssic que alguns vam llegir a l’escola— o la peça que avui us presentem. A «Un idil·li exemplar», Molnár ens fa entrar a casa d’una actriu elegant, intel·ligent i acostumada a tractar amb egos inflats... com el del seu pretendent, l’actor Enric Cortada. Ell —tan famós com insegur— arriba fora de sí, disposat a interrogar-la com si fos un detectiu, un jutge i un acusat tot alhora. Ella, que ja ha vist molts drames, li respon amb ironia i una calma desesperant. I enmig de tot plegat, la minyona: estoica, pràctica i probablement l’única persona sensata d’aquest triangle. La comèdia de Molnár no fa servir grans gags ni situacions esbojarrades: la seva arma principal és la paraula. La paraula que punxa, que incomoda, que desemmascara, i que ens fa riure perquè ens reconeixem —ni que sigui una mica— en l’absurd d’aquestes passions inflades. «Un idil·li exemplar» és una crítica dolça i alhora demolidora a la gelosia, a les relacions tòxiques, i al teatre que fem... fora dels escenaris. I és, sobretot, una oportunitat magnífica per recuperar un autor brillant, àgil, intel·ligent i, per què no dir-ho, deliciosament impertinent. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich i la interpretació de Rosa Aynés com l’Actriu, Gemma Terés com la Minyona i Toni Garrich com l’Actor. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Prepareu-vos, doncs, per una història d’amor farcida de crits, silencis, revòlvers... i abraçades. Una història que només podia titular-se així: «Un idil·li exemplar», de Ferenc Molnár.

Albert Vidal neix el 1940 i es forma a l’Institut del Teatre de Barcelona. S’inicia en la professió teatral molt jove, i participa primer com actor en diverses companyies i, més tard, com dramaturg i director de nombroses adaptacions d’obres de Shakespeare, d’altres autors, de produccions pròpies, o d’altres accions teatrals i parateatrals. A banda, és també actor, locutor, guionista i director de programes radiofònics a Ràdio Barcelona, Ràdio Nacional i Ràdio Joventut, creatiu publicitari, col·laborador d’Editorial Bruguera en algunes publicacions i de la revista informativa del departament d’Educació de la Generalitat, del qual n’arriba a ser també assessor. El 1975 entra a formar part de Televisió Espanyola com a guionista, director i realitzador de programes documentals i musicals, com ara ‘Giravolt’, ‘Canciones de una vida’, ‘Los ríos’, ‘El musical del divendres’, entre d’altres, i compagina aquesta activitat amb la creació del Museu d’Autòmats del Parc d’Atraccions del Tibidabo. L’any 1981 és contractat per Edicions CEAC com a director literari i tècnic, càrrec que manté fins mitjans de la dècada dels anys 90. Des d’aleshores fins l’actualitat ha estat audiodescriptor del Fòrum de les Cultures, del Teatre Nacional de Catalunya, del Teatre Lliure, del Festival Grec i d’altres teatres, exposicions i museus. Ha publicat una dotzena de llibres, set dels quals amb Albertí Editors, referits al folklore de Catalunya, als orígens de dites i refranys populars, menges, jocs, tradicions, ... L’obra que avui presentem, «Papallones al desert», s’endinsa en el conflicte generat en una parella quan la dona torna a casa després d’haver estat a la presó com a conseqüència d’una condemna per pederàstia. Son inevitables alguns retrets, moments d’incomprensió, el distanciament entre ells i el difícil intent de refer la seva malmesa relació. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Rosa Aguado i la interpretació de Mariona Duch i Albert Vidal. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.