Arqueopòdcast

El jaciment de Can Piteu-Can Roqueta, situat a Sabadell, constitueix un dels conjunts arqueològics més rellevants de la fi de l’Edat del Bronze i l’inici de l’Edat del Ferro a Catalunya. L’element més emblemàtic d’aquesta necròpolis és, sens dubte, l'urna cinerària, que reflecteix els canvis en els rituals funeraris de les poblacions preibèriques en un període en què la incineració era la pràctica dominant. Aquestes urnes són vasos de ceràmica fets a mà, de formes bicòniques o globulars, sovint decorades amb acanalats, sobretot durant el Bronze final. El ritual consistia a cremar el difunt en una pira i dipositar-ne les restes òssies netes, és a dir, sense cendres, a l'interior del recipient que, finalment, col·locaven dins una petita fossa excavada. Aquestes peces no eren simples contenidors; sovint anaven acompanyades d'un aixovar format per petits objectes de bronze. Ja a l’Edat del Ferro, les fosses es van fer més grans per allotjar un elevat nombre de vasos d’acompanyament de formes diverses i un aixovar metàl·lic també més nombrós i variat que inclou els primers objectes de ferro que arribaren al nord-est peninsular. La gran densitat de tombes trobades a Can Roqueta ens parla d'una societat complexa i plenament assentada al territori. Les urnes no només ens han permès entendre les seves creences sobre la mort, sinó que l'anàlisi de la seva manufactura ens revela una artesania local sofisticada. D’altra banda, la riquesa d’objectes metàl·lics documentats (més de 500) evidencia clarament la profunda connexió amb els corrents culturals del Golf del Lleó i les xarxes comercials meridionals, sovint vinculades als fenicis.

Ens capbussem en la història subterrània de Tàrrega per descobrir un dels seus secrets més ben guardats: el pou de gel. Ubicat vora l’antiga muralla, aquesta estructura circular de pedra és un testimoni fascinant de l’època en què el gel no es fabricava, sinó que es «recol·lectava». Construït a principis del segle XVII, va funcionar com a magatzem de neu i gel fins l’any 1785. Aquests productes s’acumulaven durant l’hivern per tal d'abastir la població durant els mesos de calor. No era només un recurs de luxe per refrescar begudes; el fred era una necessitat vital per a la conservació d’aliments i, també, per a usos medicinals. A través de la seva impressionant volta de pedra i les restes arqueològiques recuperades, analitzem com funcionava el comerç del fred a la Catalunya de l'edat moderna i com aquesta infraestructura va caure en l'oblit amb l'arribada de la industrialització. Un viatge al passat on la gestió dels recursos naturals era una qüestió de supervivència i enginy.

El projecte de recerca actual de la seu d’Empúries del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que ha comptat amb la col·laboració de l'Institut Arqueològic Alemany de Madrid (DAI) en el marc del projecte Groundcheck, proposa una mirada innovadora que connecta el passat clàssic amb els desafiaments mediambientals del present. La recerca ja no se centra només en l’estudi de les restes arqueològiques dels diferents nuclis de poblament, sinó també en l'anàlisi diacrònica de les transformacions del paisatge i l'evolució de la línia de costa durant els darrers mil·lennis. L'estudi dels espais portuaris de l'antiga Empòrion és una peça clau d'aquest engranatge. A través de sondejos geològics i geoarqueològics, d’estudis geomorfològics i de prospeccions geofísiques, els investigadors han pogut reconstruir els canvis dels antics cursos fluvials, el procés de colmatació de les antigues zones humides, la progressió de la línia de la costa i les variacions del nivell del mar. La interrelació de les dades del paisatge amb les del poblament permet entendre Empúries com un "laboratori" on observar la resiliència de les societats antigues davant els canvis en l'entorn. Aquesta recerca multidisciplinària, que integra arqueòlegs, geòlegs, geomorfòlegs, palinòlegs, etc., no només aprofundeix en el coneixement del port i la ciutat, sinó que aporta dades crucials per preveure l'impacte del canvi climàtic futur sobre el patrimoni litoral. Així, Empúries esdevé un pont científic que ens ensenya com el passat pot oferir lliçons valuoses per a la gestió del paisatge del demà.

Si passegem avui pel conjunt monumental d'Olèrdola, tocant a la muralla, descobrirem les restes d'una instal·lació industrial complexa i sofisticada. Fa 2.300 anys, aquest indret era una tintoreria i adoberia en plena activitat, l'única d'aquestes característiques documentada fins ara en tot el món ibèric. En aquest episodi, reconstruïm la vida frenètica d'aquest taller del segle IV i III aC. Aquí, els artesans cossetans transformaven pells i teixits utilitzant l'aigua i pigments naturals extrets de plantes i minerals. No deuria ser una feina agradable ja que les olors fortes dels tanins i els processos de maceració segur que impregnaven l'aire, però el resultat valia la pena: teles vermelles, grogues i blaves que marcaven l'estatus social de qui les vestia. Aquesta instal·lació no només és excepcional per la seva conservació, sinó perquè demostra que els ibers no eren simples pagesos, sinó que tenien una estructura industrial complexa i especialitzada. Descobrir Olèrdola és entendre que, molt abans de la Revolució Industrial, aquí ja es treballava per vestir el món de color. (Vídeo enregistrat 2025)

L’Esquerda, situat en un meandre estratègic sobre el riu Ter, no és només un dels jaciments més espectaculars de la geografia catalana, sinó també un arxiu excepcional per comprendre la transició entre l'antiguitat tardana i el món medieval. En aquest episodi, ens submergim en el període visigòtic per explorar les seves sitges excavades al sòl, unes estructures que van anar molt més enllà de l'emmagatzematge de cereals. Quan aquests dipòsits perdien la seva funció original, es convertien en abocadors que han preservat milers de restes de gran valor científic. L’estudi d’aquests continguts ha permès una fita excepcional: la recuperació de milers de restes animals, obrint la porta al paper fonamental de la zooarqueologia. Mitjançant l'anàlisi d'ossos de bous, porcs, ovelles i cabres, els investigadors han pogut reconstruir no només la dieta d'aquella societat, sinó també la gestió de la ramaderia i l'ús dels animals per al treball agrícola. Aquestes dades, sumades a l'experimentació arqueològica sobre els conreus de l'època, ens ofereixen una visió total del cicle productiu medieval. Les sitges de l’Esquerda són, per tant, veritables biblioteques biològiques que ens connecten amb la vida real i el paisatge viu de fa més de mil anys.